Helena Català / València
És trist pensar que la teua llengua, amb la que has nascut, amb la que parles a casa, al carrer i a l’escola, desaparega. És molt trist pensar que un dia deixarà d’existir i, amb ella una cultura, una manera de pensar, i unes arrels.
Ja ho deia Manuel Sanchis Guarner: “Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants, només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen”. L’escriptor tenia raó, i al País Valencià, la llengua és sempre un debat que ressorgeix quan es parla d’educació.
Per a molts el valencià “s’imposa” als xiquets des de xicotets, a les escoles. “S’imposa” la llengua pertanyent al territori on vius i on naixes?, o és més una qüestió de polititzar també la llengua, de traure debat d’on no hi ha?.
“Pues entonces daremos la clase en castellano”- digué la professora davant de 40 alumnes valencianoparlants. I somrigué Gonzalo, qui venia “de Alicante”, perquè els pares s’havien mudat per estiuejar a “Jávea”. Aquesta, per molt irònic que semble, és la realitat que es viu a les escoles i, sobretot a les Universitats Valencianes. Perquè no, la oferta de graus en valencià no reflexa el nombre d’estudiants que parlen en aquesta llengua. Els percentatges no reflecteixen la realitat: la Universitat de València lidera el rànquing amb una oferta del 43 % en valencià. La Universitat Jaume I a Castelló te una oferta del 20 %, mentre que la Politècnica ronda el 8 %. I finalment, a la Universitat Miguel Hernández d’Elx no es registra ninguna xifra d’oferta en valencià.
Aquesta és la oferta de la docència en català, però quan les aules s’omplin, i les portes tanquen, la història és una altra diferent. La responsabilitat ara recau sobre el professorat, qui escull en quina llengua impartirà la seua classe. És ací on “la oferta de la docència en valencià” queda en segon plà. I per a aquell estudiant que volia una Universitat en la seua llengua, només l’escoltarà ara a casa seva.
A València, només un 5’3 % dels qui hi viuen parlen valencià. I per escoltar la llengua a la capital, has d’anar a la botiga d’Antoni del barri de Benimaclet, o només l’escoltaràs al home que viu a la seva Barraca, allunyat del soroll, a la vora de l’Albufera.
És una realitat que la llengua de La Comunitat només és escoltada en un gran nombre d’habitants als seus interiors. O inclús, a les localitats més xicotetes. Es així com el territori Alcoi-Gandia és on més predomina el domini lingüístic del valencià, conformant el 71’6 % del total del territori.
És ací on comença a desaparèixer una llengua, i amb ella la manera de pensar i el saber d’un poble.